Rosa Serrano, escriptora, traductora i editora nascuda a Paiporta (València) i fundadora de l’editorial Tàndem, ha rebut l‘Alta Distinció de la Generalitat, el passat 9 d’octubre del 2019.

Després d’una vida dedicada a defensar i impulsar la llengua, ara dedica els seus dies a la seua gran passió, la lectura, i als seus set néts. Rosa, també és usuària del Centre de Benicalap d’AFAV, on acudeix dos dies a la setmana per a realitzar activitats d’estimulació cognitiva. En el centre, llegeix poemes amb els seus companys i continua compartint la seua gran saviesa i humanitat.

Rosa Serrano, escritora, traductora y editora nacida en Paiporta y fundadora de la editorial Tàndem, ha recibido la Alta Distinción de la Generalitat este pasado 9 d’Octubre de 2019.

Tras una vida dedicada a defender e impulsar el valenciano, ahora dedica sus días a su gran pasión, la lectura, y a sus siete nietos. Rosa, también es usuaria del Centro de Benicalap de AFAV, adonde acude dos días a la semana para realizar actividades de estimulación cognitiva. En el centro, lee poemas con sus compañeros y sigue compartiendo su gran sabiduría y humanidad.

Rosa, acabas de recibir la Alta Distinción de la Generalitat por tu defensa del valenciano. ¿Cómo recibes este premio?

Rosa, acabes de rebre l’Alta Distinció de la Generalitat per la teua defensa del valencià. Com reps este premi?

Rebre este premi ha sigut un gest de generositat per part de la Generalitat i ho agraïré sempre. Hi ha moltes persones que se’l mereixen perquè hi ha molts treballadors de la llengua que han treballat d’una manera discreta i silenciosa. Això ho he pogut comprovar en ser editora, perquè et permet conrear la teua llengua a través de la veu, la creativitat i la creació d’altres persones.

Rosa, ¿Cuál crees que ha sido tu mayor aportación al idioma valenciano?

ROSA, quina creus que ha sigut la teua major aportació al valencià?

Jo he aportat estimar la llengua des de molt prompte, des de que era molt jovetenta i vaig observar com la consideració del valencià era baixa. En el meu propi entorn familiar, el pare i les seues germanes parlaven valencià entre ells, però als fills els parlaven en castellà. I jo anava interioritzant la percepció d’una infravaloració de la llengua i de que s’amagava el valencià i això em va afectar molt.

Després va haver un altre detonant. Quan jo era xicoteta i anava a un col.legi religiòs de València, les Escolàpies, varen organitzar un viatge a l’Abadia de Montserrat. Arribàrem a l’abadia amb l’autobús, un grup de xiquetes amb el seu uniforme i unes dones que es notava que eren de la burgesia catalana que els feia gràcia veure’ns.

I van dir: “Ai, mira quines nenes més maques”.

I una li diu a l’altra: Sí, pero no els digues res perquè encara que són valencianes, no saben parlar la seua llengua.

I això va ser un pensament que vaig interioritzar amb sentiment de culpa i vaig desenvolupar una observació del meu entorn. Jo vivia a València però la meua familia era de Paiporta, un poble. És veritat que els pobles han salvat la llengua i clar, quan jo arribava els caps de setmana a Paiporta, que és el meu poble, les amigues canviaven de llengua i em parlaven en castellà perquè jo venia de València.

Tot açò va configurar el meu interés per estudiar el valencià, per a parlar-lo bé… I després va haver unes persones que al llarg del meu camí, em varen ajudar molt.

El hecho de ser mujer en aquella época, ¿fue una dificultad? ¿Cómo afectó a tu profesión?

El fet de ser dona en aquella època, va suposar una dificultat? Com va afectar la teua professió?

És normal que m’ho preguntes perquè jo m’he de definir com una dona nacionalista amb una vessant feminista de pressa de conciència i des d’eixe punt de vista de treballar en grup, tambè ha estat la posada en comú de lectures, de debats, de tallers de dones… que han fet que pensaren un poc igual, que ens motivaren unes a altres, que denunciaren totes les llacunes que eren trampes socials, como quan ens deien que ens quedàrem a casa, que no calia que treballàrem, que era millor per a les dones cuidar la casa i dels fills. Realment, la dona el que vol és posar de manifest el que ha estudiat, el que ha aprés, les aptituts que té i poder contribuir a este canvi social que s’està produint en la societat valenciana de presa de consciència, de compromís, i la veritat és que això m’omple d’orgull.

Habrás sido entonces modelo a seguir por otras mujeres que también han querido sentirse realizadas y no quedarse cuidando de la casa y de los hijos.

Deus haver sigut aleshores un model a seguir per altres dones que també han volgut sentir-se realitzades i no quedar-se cuidant de la casa i dels fills.

Sí, i esta pregunta té dos vessants, perquè per una banda, per a mi era una lluita, un compromís, un risc perquè jo havia de viure situacions com això d’anar a Madrid a una reunió d’editors de tota Espanya i tots eren hòmes menys jo. Ara això ja s’ha normalitzat.

I d’altra banda estaba la visibilització. La dona ja era mirada, contemplada, analitzada des d’un altre punt de vista i sense ocultar les aportacions que les dones han fet al llarg de la història.

Abans, les dones moltes vegades ens veiem en l’obligació de canviar de fisonomia i disfressar-se d’homes per a poder publicar les nostres obres en uns periòdics misògins. Però ara, això ja no passa.

De todas las áreas en las que has trabajado por el valenciano: editorial, escuela, las mujeres… ¿qué faceta crees que ha sido la más importante?

De totes les àrees en les quals has treballat pel valencià: editorial, escola, les dones… quin aspecte creus que ha sigut el més important?

És una pregunta difícil perquè, per una banda, el meu treball professional al món editorial és apassionant. Ahir em vaig pasar tota la vesprada rellegint un llibre meravellós. Els llibres descriuen la realitat que ens envolta i ajuden a que les generacions noves puguen tindre una consciència de què és el País Valencià, des de quan té una entitat valorada, de quina és la riquesa de les aportacions que s’estan fent… Tot i això, és un treball lent però que m’ha donat molta satisfacció i molt d’orgull.

A més a més, crec que les vessants no es poden disociar. Per una banda, està el treball lingüístic i de presa de consciència nacional, de tindre una identitat com a valenciana i formar part d’una entitat més ampla que és Espanya i després Europa, però el nucli de tot és la meua identitat com a valenciana.

Rosa, pero veo que tú me hablas de la defensa de nuestra identidad como valencianos y valencianas, pero desde un punto de vista conciliador, integrador y de respeto. Se me pone la carne de gallina al hacerte esta pregunta, porque desde un primer momento, te estoy preguntando en castellano porque es mi lengua materna y me siento más cómoda así, pero tú mes estás contestando en valenciano y estamos manteniendo una conversación, cada una en un idioma, pero con un total entendimiento y respeto.

En estos tiempos un tanto convulsos que estamos viviendo con los nacionalismos, ¿cuál es tu visión?

Rosa, però veig que tu em parles de la defensa de la nostra identitat com a valencians i valencianes, però des d’un punt de vista conciliador, integrador i de respecte. se’m posen els pèls de punta en fer-te esta pregunta en castellà perquè és la meua llengua materna i em sent més còmoda així, però tu m’estàs contestant en valencià i estem mantenim una conversa, cadascuna en la seua llengua, però amb un total enteniment i respecte.

En estos temps convulsos que estem vivient amb els nacionalismes, quina és la teua visió?

“A mí también me pone la carne de gallina pensar que yo te he contestado” només en valencià i tú no m’has dit allò de “¿puedes hablarme en castellano?”

Avui en dia tenim el perill de vincular la identitat i el sentit de nacionalisme amb unes connotacions violentes. Ha de quedar molt clar que sentir-se diferent i amb una identitat pròpia no té res d’agressiu ni de violent. El fet de ser jo nacionalista implica estimar també les altres identitats que hi ha a Espanya i a altres països. Les identitats han de consolidar-se d’una manera relaxada i tranquil·la, amb pedagogia, paciència, i vore persones a la televisió amb un discurs relaxat, tranquil… Estem vivint temps històrics convulsos, però interessants i arribarà un moment que veurem la llum i la germanor.

Para ello, quizá, sea muy importante la educación a los niños, como tú hiciste con Escuela Gavina, ¿no?

Per això, potser, siga molt important l’educació dels xiquets i xiquetes. Com vas fer tu amb Escola Gavina, no?

Sí, quan vaig acabar la carrera de Pedagogia, vaig tindre la sort a Barcelona de conéixer una pedagoga molt important, Marta Mata, que havia creat una institució pedagògica i em va descobrir la literatura infantil i juvenil. En una classe, em va explicar el conte del Gat amb Botes però amb un relat de la dimensió que té el conte com a relat, com a història, com a creació de personatges, com a formació en la ment imaginària dels xiquets.

Marta Mata també em va recomanar que quan tornara a València, em posara en contacte amb gent de la meua generació que haguéren estudiat pedagogia o magisteri per a posar en marxa una escola, una cooperativa.

I a mi, això de crear una cooperativa em va agradar molt. I he de reconéixer que he aprés molt dels xiquets i que ha sigut molt enriquidor.

Rosa y ahora que ya estás jubilada, ¿qué te gusta hacer en tu tiempo libre?

I ara que ja estàs jubilada, què t’agrada fer en el teu temps lliure?

Llegir. Per a mi és una necessitat. Ahir vaig estar llegint un llibre i tenia la necessitat de vegades de parar per la pronfunditat del text, de tot el que deia sobre la riquesa de l’amistat, de trobar el teu lloc al món… Vaig disfrutar tant! Llegir és com tindre un professor particular en un llibre.

També m’agrada molt el cinema. Ara m’he apuntat a una incitiativa al cinema on veiem una pel·lícula els dilluns i després es fa un col·loqui i l’analitzem i m’agrada molt.

I també disfrute molt amb el set nets que tinc, així que no m’avorrisc gens. Hi ha un que ve a dinar a casa tots els dies i em manté en contacte amb la vida dels instituts. La veritat és que tindre nets et rejoveneix i si estàs atent als seus interessos, repectes les seues formes… dóna vida perquè et permet reviure la vida que has viscut tu. Em sent molt privilegiada.

Rosa, en el centro de AFAV, ¿qué actividad es la que más te gusta?

Al centre d’AFAV, quina activitat és la que més t’agrada?

Jo estic molt contenta en este centre. He viscut moments que m’han inspirat una tendresa especial perquè he vist persones molt més grans que jo amb la capacitat d’esforçar-se, de lluitar… i això m’emociona. A l’hora de dinar, vaig canviant de taula per a parlar amb totes elles.

Vinc molt a gust i crec que és una escola d’humanitat. Valore la sort que tinc de que el doctor Baquero em recomanara el centre i els meus fills em porten perquè és una manera de treballar la ment i és un privilegi. Estic molt agraïda perquè al centre tot et dóna pau, des de les pròpies instal·lacions amb el jardinet, poder caminar… fins al personal molt respectuòs que em tacten d’una manera exquisida, i els propis companys.

Rosa, para finalizar, yo creo que las personas debemos compartir nuestros dones. Una mujer como tú, que tanto ha aportado a la sociedad valenciana, ¿te has planteado compartir toda tu sabiduría y experiencia con los compañeros del centro?

Per a finalitzar, jo crec que les persones hem de compartir els nostres dons. Una dona com tu, que tant ha aportat a la societat valenciana, t’has plantajat compartir tota la teua saviesa i experiència amb els companys i companyes del centre?

Clar, ja ho faig. Jo sempre porte llibres i els llig poemes, quan ells volen, perquè per a mi és un plaer i crec que paga la pena.

I també vull compartir ambs ells la publicació del meu llibre de memòries “Les Petjades del Temps”. Algún dia el portaré i els llegiré algun fragment.

També hi ha un capítol dedicat al Centre on parle dels símptomes que jo vaig notar i que pot ajudar a altres persones a preparar-se en quan noten els primers símptomes de la pèrdua de capacitats.

Espere que el llibre puga ajudar a altres persones.